La Pàgina en català de J.S. Bach
LES OBRES INSTRUMENTALSDE JOHANN SEBASTIAN BACH
I. Els Concerts de Brandenburg
A principis de l'any 1718, Johann Sebastian Bach esdevè Kapellmeister a la cort de Köthen, petita ciutat d'alemanya oriental governada pel Príncep Leopold d'Anhalt-Köthen, admirador seu i gran amant de la música. Allà Bach escriurà la major part de la seva música orquestral (la música religiosa hi estava prohibida, ja que la cort era calvinista) i passarà els anys més feliços de la seva vida.
El 24 de Març (o potser de Maig, el mes no es llegeix amb claredat) de 1721, Bach envia al Margrave (Marquès) Ludwig de Brandemburg una carta dedicatòria acompanyada de "Six Concerts avec plusieurs instruments". Són els anomenats Concerts de Brandenburg, obra cabdal de la música instrumental de tots els temps.
Els Concerts de Brandenburg estan dedicats per Bach a "Sa Altesa Reial", del seu "humil i obedient servidor". Es desconeix quan va ser que el Margrave va encarregar a Bach aquests concerts. Per la carta que acompanya les partitures es dedueix que, un temps abans (potser al balneari de Karlsbaad), Bach havia actuat davant el Margrave i aquest li havia demanat una mostra per escrit d'aquella magnífica música.
Els sis concerts estan concebuts pensant sobretot en la varietat. No n'hi ha dos d'iguals i hi són utilitzades tot tipus de combinacions instrumentals, algunes d'elles altament atrevides, com es veurà.
Resulta curiós el fet que les partitures, en morir el Margrave, estaven intactes, com si mai no haguessin estat utilitzades. A la mort del Margrave, van ser valorades en una quantitat ridícula. Avui en dia són segurament un dels documents més valuosos del món.
El 24 de Març (o potser de Maig, el mes no es llegeix amb claredat) de 1721, Bach envia al Margrave (Marquès) Ludwig de Brandemburg una carta dedicatòria acompanyada de "Six Concerts avec plusieurs instruments". Són els anomenats Concerts de Brandenburg, obra cabdal de la música instrumental de tots els temps.
Els Concerts de Brandenburg estan dedicats per Bach a "Sa Altesa Reial", del seu "humil i obedient servidor". Es desconeix quan va ser que el Margrave va encarregar a Bach aquests concerts. Per la carta que acompanya les partitures es dedueix que, un temps abans (potser al balneari de Karlsbaad), Bach havia actuat davant el Margrave i aquest li havia demanat una mostra per escrit d'aquella magnífica música.
Els sis concerts estan concebuts pensant sobretot en la varietat. No n'hi ha dos d'iguals i hi són utilitzades tot tipus de combinacions instrumentals, algunes d'elles altament atrevides, com es veurà.
Resulta curiós el fet que les partitures, en morir el Margrave, estaven intactes, com si mai no haguessin estat utilitzades. A la mort del Margrave, van ser valorades en una quantitat ridícula. Avui en dia són segurament un dels documents més valuosos del món.
CONCERT Nº 1 EN FA MAJOR BWV 1046À 2 Corni di Caccia, 3 Hautbois è Bassono, Violino piccolo concertato, 2 Violini, una Viola e Violoncello, con Basso continuo** Aquestes són les presentacions que el mateix Bach ens fa de cada un dels concerts.I. (Allegro) - II. Adagio - III. Allegro - IV. Menuetto-Trio-Polonaise-Menuetto-Trio
La música d'aquest Primer Concert és impregnada de sumptuositat gràcies al so dels dos Corni di Caccia, dues trompes com les utilitzades a les caceres, d'aquí el seu nom. És l'únic dels sis concerts on apareixen aquests instruments (més informació a la pàgina Curiositats de Bach).També cal remarcar la intervenció del Violino Piccolo, un instrument gairebé en desús en temps de Bach i que era una mica més petit que el violí normal, oferint un timbre més brillant i característic.
El primer moviment no té indicat el seu tempo, però clarament es tracta d'un allegro. La densitat i amplitud sonora que li confereix la rica instrumentació de vent el fan realment fastuós. Anys més tard, Bach utilitzarà aquest moviment com a simfonia inicial de la Cantata BWV 52.El segon moviment és un adagio protagonitzat pel cant queixos de l'oboè enmig d'una atmosfera dramàtica però amarada de serenitat. Els corni han callat. El seu enigmàtic final és bruscament succeït per l'alegria del moviment següent.El tercer moviment torna a situar-nos en un clima fastuós i dinàmic, talment com si viatgéssim en un carruatge a través de paisatges campestres idíl·lics. Bach reconvertirà enginyosament anys més tard aquest moviment en el cor inicial de la Cantata profana BWV 207.El quart moviment converteix aquest concert en l'únic dels sis que compta amb més dels tres moviments habituals. Tot fa pensar que es tracta d'una obra independent que va ser afegida a posteriori als tres primers temps d'aquest concert. De fet, són quatre moviments en un, esdevenint una espècie de suite en miniatura. El Menuetto es repeteix vàries vegades servint d'enllaç entre els dos trios i la polonesa. El segon dels trios és un dels fragments més divertits de Bach, i serà reutilitzat també a la Cantata BWV 207.Sobre la Sinfonia BWV 1046a, consulteu l'apartat Obres Orquestrals Diverses, que trobareu més avall.
CONCERT Nº 2 EN FA MAJOR BWV 1047À 1 Tromba, 1 Fiauto, 1 Hautbois, 1 Violino concertati, è 2 violini, 1 Viola è Violona in Ripieno col Violoncello è Basso per il Cembalo.I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro
El segon Concert de Brandenburg aparenta ser la resposta de Bach a la següent pregunta: Poden ser concertats de manera satisfactòria quatre instruments tan diferents com la trompeta, la flauta, l'oboè i el violí?La resposta és que sí. A més, si qui ho fa és Bach, el resultat no tan sols és satisfactori sinó que acaba resultant meravellosament perfecte.En aquest concert la tècnica de la combinatòria i el contrapunt és portada fins al límit enmig d'un ritme trepidant. No existeix un sol instrument solista, ni dos, ni tres: n'hi ha quatre, i tots ells al mateix nivell d'exigència per bé que la trompeta hi destaca per la seva potència sonora. L'art de concertare, en la seva màxima expressió!
El primer moviment arrenca en tromba, amb el seu alegre tema a tutti. Immediatament comença una autèntica cursa de relleus entre els quatre solistes, cursa i relleus que van repetint-se al llarg de tot el moviment separades pels successius ritornellos de tota l'orquestra. La complexitat extrema de les combinacions entre els solistes no provoca ni la més mínima fissura en l'estructura d'aquest moviment, que conclou tal com va començar, amb un tutti que tanca el cercle amb la més absoluta perfecció.El segon moviment, en re menor, fa descansar l'oïda del retronar de la trompeta i és encomanat a la flauta, l'oboè i el violí, que amb dolçor tracten fuguísticament el tema principal sobre un coixí format per dos violoncels i continu.El tercer moviment és una fuga que comença amb una fanfàrria dels dos instruments extrems, la trompeta i el clavecí, als quals progressivament s'hi va afegint la resta en un moviment divertit i juganer, on es repetiran les audaces combinacions i relleus del primer moviment sense que l'estructura se'n ressenti el més mínim. El concert conclou amb una espectacular cadència de la trompeta sobrevolant el tutti abans de repetir la fanfàrria inicial a mode de conclusió.
CONCERT Nº 3 EN SOL MAJOR BWV 1048À 3 Violini, 3 Viole è 3 Violoncelli col Basso per il Cembalo.I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro
Segurament es tracta del concert més famós dels sis.Tot al contrari que l'anterior, en el tercer Concert de Brandenburg no hi destaca cap solista sinó que és la massa del conjunt la que actua solidàriament, com una maquina de precisió, dividida en tres engranatges de tres instruments cada un: tres violins, tres violes i tres violoncels que evolucionen sustentats pel baix continu.
El primer moviment ha esdevingut cèlebre. Carregat de potència, avança inexorable sense caure ni un instant en la monotonia. El devenir de la massa és interromput de tant en tant per moments en que destaca algun dels tres grups. Posseeix un fort caràcter sumptuós i solemne, a vegades fins i tot amenaçant. Tal com passa tantes vegades, sembla com si Bach ens fes veure que, si ho desitgés, podria mantenir aquest moviment en marxa indefinidament, sense veure´s mai abocat a un carreró sense sortida. Anys més tard, Bach també reutilitzarà aquesta peça: Li afegirà tres oboès i dos Corni da Caccia i el convertirà en la simfonia inicial de la cantata BWV 174. Trobareu la partitura d'aquest moviment més avall.El segon moviment... no existeix! On hi hauria d'haver l'habitual temps lent, Bach solament hi situa un breu compàs amb dos densos acords que ens condueixen de la tonalitat principal de sol Major a la de mi menor. Alguns creuen que Bach vol distreure una mica l'oïda de l'obsessiva tonalitat (sol Major) que ha dominat el primer moviment i que també dominarà el segon. Molt probablement el que passa és que aquí Bach espera que l'orquestra realitzi algun tipus de breu improvisació, tal com devia passar en la seva època i com, per tant, ha de fer qualsevol conjunt quan interpreta aquest concert.Al tercer moviment es desencadena una meravellosa rauxa bachiana a càrrec de les cordes. Està dividit en dues parts, que es repeteixen, al compàs de 12/8. Podem dir sense cap mena de dubte que és una de les composicions musicals més felices de tots els temps.
CONCERT Nº 4 EN SOL MAJOR BWV 1049À Violino Principale, 2 Flauti d' Echo, 2 Violini, 1 Viola è Violone in Ripieno, Violoncello e Continuo.I. (Allegro) - II. Andante - III. Presto
Concebut per a tres solistes (violí i dues flautes) més ripieno, la principal incògnita d'aquest concert és establir quin tipus de flauta és aquesta que Bach anomena flauti d'echo, flautes d'eco. Amb tota seguretat es tracta d'un tipus de flautes dolces (blockflöten) que ofereixen un so lleugerament més agut. Aquestes flautes confereixen a l'obra un encant delicat i característic. El que és evident és que mai es tractarà de flautes de través. El mateix Bach va realitzar posteriorment un arranjament d'aquest concert per a dues flautes i clavecí, en Fa Major i catalogat com a BWV 1057.
El primer moviment, al compàs de 3/8, es basa en un motiu inicial de contrapunt invertible. La seva instrumentació i el seu caràcter virtuós i obert ens submergeixen en una atmosfera de galanteria. En alguns moments, les imitacions de les flautes produeixen un lleuger efecte d'eco. No cal oblidar la virtuositat d'alguns passatges dels solistes, entre els que destaca sobretot una impressionant cadència del violí a mig moviment.El segon moviment és una sarabanda en mi menor que recorda lleugerament a l'estil de Haendel. El concertino destaca sobretot pel seu timbre, ja que el ripieno (orquestra d'acompanyament) freqüentment s'hi fusiona. La cadenza frigia final prepara el trànsit al tercer moviment.El tercer moviment és una autèntica i veloç fuga que comencen els violoncels i continua la resta d'instruments. El violí solista es llueix amb passatges de gran virtuositat, també ho fan les flautes. Uns forts acords i una darrera cadència de tota l'orquestra conclouen aquesta obra mestra del contrapunt.
CONCERT Nº 5 EN RE MAJOR BWV 1050À une Traversiere, une violino principale, une violino è una Viola in Ripieno, Violoncello, Violone è Cembalo Concertato.I. (Allegro) - II. Affettuoso - III. Allegro
Estem davant la que almenys seria la segona versió d'aquest concert, ja que es conserva una versió més senzilla (BWV 1050a) datada aproximadament cap al 1719. El cinquè Concert de Brandenburg presenta una gran novetat: el cembalo concertato, és a dir, la utilització per primera vegada del clavecí com a instrument solista. Fins aquell moment el clavecí només era utilitzat com a acompanyament de l'orquestra, generalment seguint el baix continu i ornamentant lleugerament la melodia. Bach, doncs, crea així un concert per a teclat al qual hi afegeix dos solistes més, el violí i la flauta de través, esdevenint un triple concert. Un aspecte curiós d'aquest concert el trobem en el manuscrit del propi Bach, quan presenta aquest concert en un idioma inexistent, a mig camí entre l'italià i el francès. Està escrit en la tonalitat reial de Re Major, la més brillant i solemne, la qual cosa el fa, juntament amb el segon, el més alegre dels sis concerts.
El primer moviment és el més llarg de tots els Concerts de Brandenburg. Bach hi desplega totes les possibilitats del clavecí, secundat pels altres dos solistes. En aquesta pàgina meravellosa les ornamentacions barroques, les escales, els arpegis i les bateries suren enmig de l'aire, sustentades pel violí i la flauta com una diadema de brillants. Tot desembocarà en la famosa, complexa i llarga cadència a cembalo solo senza stromenti, per a concloure en un dels finals més bells de la música de Bach.El segon moviment és un trio de flauta, violí i clavecí amb la indicació de tempo d'affettuoso. Escrit en si menor, és autèntica música de cambra. El clavecí resulta indispensable per a omplir els acords des del baix.El tercer moviment retorna a la tonalitat principal (Re Major) i es basa en un alegre tema que inicialment exposa el violí. A mode de fuga (tot i no ser-ho), aquest divertit tema va sent assumit al seu torn per la resta de solistes i, finalment, pel ripieno (orquestra d'acompanyament). Tots ells evolucionen sobre aquesta alegre melodia mentre el clavecí realitza belles floritures a l'estil de les del primer moviment, tot i que no tan complicades. A mig moviment es troba la única i breu intervenció a solo del clavecí, evocant la ja llunyana cadència del moviment inicial.
CONCERT BWV 1050aEs tracta de la que sembla ser la primera versió d'aquest concert, datada per la investigació cap al 1719. Presenta un gran nombre de petites diferències amb la versió definitiva, però les més destacables són:a) L'absència de la part de violoncel (que en BWV 1050 dobla la mà esquerra del clavecí).b) Les diferències en la cadència del clavecí del primer moviment, importantíssima en BWV 1050 però molt més curta i menys desenvolupada en la versió primigènia, sense descartar que aquesta hagi pogut arribar incompleta fins a nosaltres i que en el seu orígen tingués una major envergadura.
CONCERT Nº 6 EN SI BEMOLL MAJOR BWV 1051À 2 Viole, 2 Viole da Gamba, Violoncello, Violone e Cembalo.I. (Allegro) - II. Adagio, ma non tanto - III. Allegro
Molt s'ha especulat sobre aquest concert, segurament el menys conegut dels sis i el que menys s'hi assembla. La seva principal característica és el seu estil arcaic i la utilització d'instruments pràcticament en desús en temps de Bach, com les violes da gamba. Tot això fa pensar que malgrat ser inclòs entre els Concerts de Brandenburg, en realitat era una obra que Bach ja tenia escrita des de molt temps abans. Aparenta ser una espècie de comiat de Bach als estils, instruments i formes que havia utilitzat en la seva joventut i que ara es veia obligat a abandonar, ja que l'evolució de la música l'impulsava a cercar nous horitzons. Efectivament, la sonoritat de les violes confereix a aquesta obra un fort aire de trista nostàlgia.
El primer moviment es basa en un ritme continu i inalterable del baix sobre el qual evolucionen polifònicament les violes. De tant en tant, es produeixen breus pauses en aquest ritme percutor que les violes aprofiten per a establir diàlegs que, realment, semblen lamentacions llastimoses.El segon moviment es basa en una àmplia melodia fugada en mi bemol, carregada de melangia i que evoluciona al final cap a sol menor, per enllaçar amb el moviment final.El tercer moviment és una genuïna giga italiana derivada del moviment inicial del concert, alegre i graciosa, amb compàs de 12/8. El motiu principal és successivament interromput per ràpides intervencions de les violes, generalment en cascades de notes descendents.
Tercer Concert de Brandenburg
II. Els Concerts per a Clavecí
Els concerts per a clavecí de Bach presenten grans problemes de datació i semblen ser gairebé tots ells transcripcions de concerts originalment escrits per a d'altres instruments. Tal sospita esdevé totalment certa en almenys cinc d'ells: els BWV 1054, 1058, 1057 i 1060 són transcripcions d'obres del propi Bach, mentre que el Concert per a 4 clavecins ho és d'un concert de Vivaldi. Desgraciadament, gairebé totes les versions originals de les que deriven els concerts per a clavecí o bé han desaparegut o bé només n'han quedat fragments dispersos.
Es situa la composició de les versions originals a l'època de Köthen (1717-1723), mentre que les versions per a clavecí es situen a partir de 1726, estant Bach ja a Leipzig. La seva reutilització com a simfonies inicials d'algunes cantates i la dedicació de Bach al Collegium Musicum fan raonable aquesta suposició.
Són importants les reutilitzacions d'aquests concerts a les cantates que Bach havia d'interpretar cada diumenge a les esglésies de Leipzig. En concret, les cantates on apareixen moviments d'algun concert per a clavecí són les BWV 35, 49, 146, 169 i 188. Generalment, els moviments reutilitzats esdevenen simfonies inicials en les quals el clavecí és substituït per l'orgue i a la corda s'hi solen afegir instruments de vent, tot i que en algun cas la nova versió és en forma de cor (BWV 146) o ària (BWV 169).
Es situa la composició de les versions originals a l'època de Köthen (1717-1723), mentre que les versions per a clavecí es situen a partir de 1726, estant Bach ja a Leipzig. La seva reutilització com a simfonies inicials d'algunes cantates i la dedicació de Bach al Collegium Musicum fan raonable aquesta suposició.
Són importants les reutilitzacions d'aquests concerts a les cantates que Bach havia d'interpretar cada diumenge a les esglésies de Leipzig. En concret, les cantates on apareixen moviments d'algun concert per a clavecí són les BWV 35, 49, 146, 169 i 188. Generalment, els moviments reutilitzats esdevenen simfonies inicials en les quals el clavecí és substituït per l'orgue i a la corda s'hi solen afegir instruments de vent, tot i que en algun cas la nova versió és en forma de cor (BWV 146) o ària (BWV 169).
Existeix una forta controvèrsia sobre la cronologia d'aquesta evolució:
Una línia afirma que les simfonies de les cantates són anteriors a la versió per a clavecí. Partint dels concerts originals (per a violí, oboè o flauta), Bach els convertí primer en simfonies per a orgue i, després, en concerts per a clavecí.
L'altra línia creu que la versió per a clavecí va ser la primera i la versió d'església, la segona. Jo em situo sense dubte en aquesta darrera opinió. Primer, per que Bach, des de l'época de Köthen, semblava força interessat en la creació de concerts per a clavecí com ho demostra l'innovador 5è Concert de Brandenburg. Segon, per que la composició de cantates obligava Bach a treballar pràcticament contra rellotge. Algunes vegades, la falta de temps el devia obligar a a completar les seves cantates reciclant música escrita anteriorment per tal d'estalviar-se la composició de, per exemple, un complicat cor. No sembla més senzill i ràpid transportar a l'orgue un concert per a clavecí que no pas un concert per a violí, oboè o flauta?
De tota manera, allò realment important és que, gràcies al seu reciclatge en algunes cantates, alguns d'aquests concerts per a clavecí han pogut perdurar fins als nostres dies.
Concert per a clavecí i cordes en Re menor BWV 1052I. Allegro - II. Adagio - III. AllegroÉs aquest el concert per a clavecí de major envergadura, juntament amb el BWV 1053 i deriva d'un concert per a violí. Obra mestra, la seva tonalitat de Re menor esdevé sempre en Bach misteriosa i sobrenatural. Els moviments I i II són reutilitzats en la Cantata BWV 146: el primer com a simfonia inicial i el segon transformat en el cor que la segueix. El moviment III esdevindrà la simfonia inicial de la Cantata BWV 188.
Concert per a clavecí i cordes en Mi major BWV 1053I. (Allegro) - II. Siciliano - III. AllegroLa tonalitat de Mi major és la més alegre i divertida, cosa que impregna aquest concert d'un fantàstic aire optimista i joganer. Juntament amb el BWV 1052 és el concert per a clavecí de major envergadura. A la Cantata BWV 169 apareixen transformats els moviments I (simfonia inicial) i II (convertit en una ària). El moviment III es convertirà en la simfonia que obre la Cantata BWV 49.
Concert per a clavecí i cordes en Re major BWV 1054I. (Allegro) - II. Adagio e piano sempre - III. AllegroTranscripció del Concert per a Violí en Mi major BWV 1042.
Concert per a clavecí i cordes en La major BWV 1055I. Allegro - II. Larghetto - III. Allegro ma non tantoSuposadament era en el seu origen un concert el La major per a oboè d'amore.
Concert per a clavecí i cordes en Fa menor BWV 1056I. (Allegro) - II. Largo - III. PrestoEstem davant d'un autèntic pasticcio: Els moviments I i III provenen d'un concert per a violí en Sol menor. El sublim moviment central prové d'un concert per a oboè i també servirà com a simfonia de la Cantata BWV 156.
Concert per a clavecí, 2 Flautes i cordes en Fa major BWV 1057I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assaiAquest concert és una transcripció del quart Concert de Brandenburg. A més de les cordes, dues flautes dolces acompanyen el clavecí.
Concert per a clavecí i cordes en Sol menor BWV 1058
I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assai
Transcripció del Concert per a Violí en La menor BWV1041.
Concert per a clavecí i cordes en Re menor BWV 1059Es tracta d'un breu fragment de nou compassos pertanyents a un concert per a clavecí del qual se n'ha perdut la resta com a tal, però que conservem en la seva forma de simfonia per a orgue: a la Cantata BWV 35 apareixen dues simfonies per a orgue solista. La investigació ha demostrat que es tracta d'una reutilització d'aquest concert per a clavecí de l'època de Kothen, en concret dels moviments I i III. Una ària de la mateixa cantata podria ser el moviment central d'aquest concert perdut. En la seva versió original, era probablement un concert per a oboè.
Concert per a 2 clavecins i cordes en Do menor BWV 1060I. Allegro - II. Adagio - III. AllegroTranscripció d'un concert per a Violí i Oboè que, en base a aquesta versió per a teclat, ha pogut ser reconstruït (BWV 1060-R, veure les Obres Orquestrals Diverses). Resulta superb en qualsevol de les dues formes. El moviment central és una pàgina de bellesa excepcional.
Concert per a 2 clavecins i cordes en Do major BWV 1061
I. (Allegro) - II. Adagio ovvero Largo - III. Fuga
L'únic dels concerts per a teclat del qual no sabem que derivi d'una obra anterior. El que sí sabem és que en la seva primera versió no hi apareixen les cordes, deixant els dos clavecins sols i enfrontats a pit descobert. El moviment III és una sensacional fuga basada en un tema que, per a mi, és un dels més bells de Bach.
Concert per a 2 clavecins i cordes en Do menor BWV 1062I. (Allegro) - II. Andante - III. Allegro assaiTranscripció del Concert per a 2 Violins en Re menor BWV 1043.
Concert per a 3 clavecins i cordes en Re menor BWV 1063I. (Allegro) - II. Alla Siciliana - III. AllegroSuposadament, una nova versió d'un anterior concert per a Violí, Flauta i Oboè.
Concert per a 3 clavecins i cordes en Do major BWV 1064I. Allegro - II. Adagio - III. AllegroEs creu que deriva d'un concert per a 3 violins en Re major.
Concert per a 4 clavecins i cordes en La menor BWV 1065I. (Allegro) - II. Largo - III. AllegroEstem davant d'una transcripció del Concert per a 4 Violins Nº 10 en Si menor de l'Estro Armonico Op. 3 d'Antonio Vivaldi.
BWV 1043
III. Els Concerts per a Violí
Johann Sebastian Bach fou un gran admirador del seu contemporani Antonio Vivaldi. Es creu que va conèixer les seves obres a l'època de Weimar (1708-1717) i d'aquell temps es conserven multitud de transcripcions fetes per Bach d'obres de l'italià, convertides en concerts per a orgue sol o per a clavecí i cordes. La genialitat dels concerts vivaldians serveix de model a Bach per a crear el seu propi estil, que anirà madurant durant els anys de Weimar. Traslladat ja a Köthen (1717-1723), Bach escriu els tres concerts per a violí. Aquests són molt més densos que els del seu "mestre" venecià i representen la culminació del seu aprenentatge. Però Bach anirà molt més enllà de Vivaldi pel que fa a la música concertant quan, en la mateixa època, composi els sis Concerts de Brandenburg.
Algunes indicacions de Bach en aquests concerts han fet ballar el cap als investigadors: en alguns passatges dels solistes, Bach hi indica expressament "solo", anotació òbviament innecessària quan és un sol instrument qui els executa. Significa això que, a les ordres de Bach, els instruments solistes d'aquests concerts estaven doblats i tocaven a l'uníson la mateixa partitura? Això resultaria realment sorprenent, per la qual cosa el més probable és que aquestes indicacions siguin meres redundàncies.
Concert per a Violí en La menor BWV 1041I. [Allegro moderato]II. AndanteIII. Allegro assai
Reconvertit en el Concert per a clavecí i cordes en Sol menor BWV 1058.El primer moviment destaca per la brillantor i virtuositat de la part de solista, amb fantàstics passatges ascendents o descendents i rapidíssims arpegis.El segon moviment és un llarg i meravellós andante amarat de serenitat, basat en una figura repetida del baix continu a la manera veneciana la qual alterna, sense fondre's fins la cadència final, amb la llarga i dolça melodia del violí solista.El tercer moviment, de ritme semblant al d'una giga (9/8), evoluciona alegrement interromput ocasionalment per ràpides intervencions trocaiques del violí solista. En algun moment s'insinuen lleus dissonàncies, òbviament situades per Bach de manera estratègica i totalment conscient.
Concert per a Violí en Mi major BWV 1042I. AllegroII. AdagioIII. Allegro assai
Reconvertit en el Concert per a clavecí i cordes en Re major BWV 1054.El primer i extens moviment destaca des del principi per la pulsació entre el vigorós i rítmic tutti inicial i les breus intervencions del solista amb girs arpegiats, talment estigués prenent embranzida per a deixar-se anar definitivament al cap de pocs compassos. Una petita cadència en adagio condueix a la repetició no literal de la primera secció.El segon moviment serà de nou un llarg adagio basat en una figura repetida del baix continu que el violí sobrevola cantant una àmplia melodia.El tercer moviment resulta ser una espècie de graciós rondó o suite de voltes, on el tema principal a càrrec del tutti es va repetint per a emmarcar les intervencions, a cada volta més virtuoses, del violí solista.
Concert per a 2 Violins en Re menor BWV 1043I. VivaceII. Largo ma non tantoIII. Allegro
Reconvertit en el Concert per a 2 clavecins i cordes en Do menor BWV 1062.El primer moviment està dividit en dues seccions en les quals s'alternen les sensacionals intervencions dels dos solistes (amb parts independents o a l'uníson) amb els tutti del ripieno (orquestra d'acompanyament). Arrenca de manera fulgurant, en forma de semifuga. Immediatament calla el ripieno i els dos violins presenten el segon tema, que esdevindrà el leimotive de tot el moviment, el qual seguirà tenint quelcom de fuga en alguns dels seus passatges. Podeu veu-re´n el manuscrit més avall.El segon moviment ens submergeix en un excels clima de nostàlgia amb un punt de tristor. Els dos violins executen llargs passatges en imitació canònica i contrapunt invertible.El tercer moviment recorda pel seu ritme a algun dels Concerts de Brandenburg, com per exemple el moviment inicial del segon. En la seva estructura destaquen com els pics més alts d'una muntanya dos moments de forts acords dels dos solistes, recurs de gran expressivitat gens habitual en Bach, que recorden molt a Vivaldi, com tot en aquest moviment.
Palau de Köthen
IV. Les Suites Orquestrals
En els seus orígens, la suite era un conjunt de danses preludiades per una obertura. Així com el concert sol constar de 3 moviments o la simfonia de 4, la suite pot contenir tants moviments com s'escaigui. Posteriorment, el caràcter estrictament dansaire de la suite ha desaparegut, esdevenint una denominació aplicable a qualsevol obra que consti d'una sèrie indeterminada de moviments instrumentals un darrera l'altre.
Es desconeix completament la data de composició de les quatre suites per a orquestra de Bach. Tradicionalment hom les ha suposat escrites a Köthen entre els anys 1717 i 1723, ja que és en aquesta època quan Bach escriu la major part de la seva obra instrumental.Tot i això, no podem descartar que almenys les suites Nos. 3 i 4 fossin escrites a Leipzig cap a l'any 1729. Això és degut al fet que ens consta la seva interpretació en el Collegium Musicum de Leipzig cap aquell any. Aquest Collegium Musicum era una entitat privada que oferia concerts de música instrumental la qual va ser dirigida per Bach durant molts anys. Si Bach va escriure les suites expressament per a aquest Collegium Musicum o bé va rescatar-les del seu arxiu de l'època de Köthen, avui en dia no ho sabem.Darrerament, però, algunes investigacions les situen totes quatre cap als anys de 1730, establint la Suite Nº 2 com a la darrera obra orquestral escrita per Bach.Musicalment, les quatre suites orquestrals són un dels cims de la música instrumental de tots els temps, i contenen algunes de les pàgines més cèlebres de Bach, com la Badinerie de la Suite Nº 2 o l'Ària de la Suite Nº 3. Les quatre comencen amb una extensa obertura, segueixen els patrons de la música francesa i respecten la unitat tonal en tots els seus moviments.
Suite Nº 1 en Do major BWV 10662 Oboès, Fagot, Cordes i Baix Continu.I. OuvertureII. CouranteIII. Gavotte I alternativement / Gavotte IIIV. ForlaneV. Menuet I alternativement / Menuet IIVI. Bourrée / alternativement / Bourrée IIVII. Passepied
La Suite Nº1 posseeix totes les característiques de les composicions de l'època de Köthen, per bé que els manuscrits conservats daten dels primers anys de Leipzig. No és una obra gaire coneguda pel gran públic. Musicalment destaca per l'aire galant de les seves danses i pel paper destacat del trio format pels 2 oboès i el fagot, sovint apartats de les cordes. La Forlana i les Bourées I i II irradien felicitat.
Suite Nº 2 en Si menor BWV 1067Flauta travessera, Cordes i Baix Continu.I. OuvertureII. RondeauIII. SarabandeIV. Bourrée I alternativement / Bourrée IIV. Polonaise / DoubleVI. MenuetVII. Badinerie
La segona suite és autèntica música de cambra, ja que es tracta d'una obra de reduïda orquestració. Protagonitzada per la flauta de travessera, esdevé segurament el cim de la música escrita per aquest instrument. La petita concepció instrumental és compensada amb escreix per la virtuositat extrema de la partitura i per la excelsa bellesa dels seus moviments. Conclou amb un sensacional moviment que Bach anomena Badinerie, una espècie de scherzo final que ha esdevingut una de les seves obres més famoses.
Suite Nº 3 en Re major BWV 10683 Trompetes, Timbales, 2 Oboès, Fagot, Cordes i B.C.I. OuvertureII. AirIII. Gavotte I / Gavotte IIIV. BourréeV. Gigue
Les suites 3 i 4 són força diferents de les dues primeres. Aquí l'orquestració és molt més brillant i ampulosa, amb trompetes i timbales, la qual cosa fa pensar que estaven destinades a celebrar algun esdeveniment públic o fins i tot un concert a l'aire lliure. La tercera suite, en Re major (la tonalitat més brillant) arrenca amb una obertura realment espectacular. Inesperadament, a aquesta brillantor la succeeix la famosa i delicada Ària, on calla tota l'orquestra excepte la corda. Aquesta ària, sublim, excelsa, ha esdevingut també una icona de Bach. En els 3 moviments restants, es reprèn la brillantor musical de l'obertura.
Suite Nº 4 en Re major BWV 10693 Trompetes, Timbales, 3 Oboès, Fagot, Cordes i B.C.I. OuvertureII. Bourrée I / Bourrée IIIII. GavotteIV. Menuet I alternativement / Menuet IIV. Réjouissance
De concepció ambiciosa com l'anterior i en la mateixa tonalitat, la Suite Nº 4 no és gaire coneguda pel gran públic. L'extensa obertura va ser posteriorment convertida en el cor inicial de la Cantata BWV 110. Les Bourées I i II posseeixen un aire realment divertit que contrasta amb la serietat dels moviments III i IV. Igual que en la Suite Nº 2, serà un moviment espectacular qui tancarà l'obra. En aquest cas Bach el denomina Réjouissance.
La Ouverture en Sol menor BWV 1070 no és de J.S. Bach, tot i que Schmieder la va catalogar en el BWV. Actualment s'atribueix al seu fill Wilhelm Friedemann.
V. Sonates per a Violí i Clavecí
BWV 1014 - Sonata en Si menor
1. Adagio
2. Allegro
3. Andante (Re major)
4. Allegro
BWV 1015 - Sonata en La major
1. (Dolce)
2. Allegro assai
3. Andante un poco (Fa sost. menor)
4. Presto
BWV 1016 - Sonata en Mi major
1. Adagio
2. Allegro
3. Adagio ma non tanto (Do sost. menor)
4. Allegro
BWV 1017 - Sonata en Do menor
1. Siciliano. Largo
2. Allegro
3. Adagio (Mi bemol major)
4. Allegro
BWV 1018 - Sonata en Fa menor
1. Largo
2. Allegro
3. Adagio (Do menor)
4. Vivace
BWV 1018a - Adagio en Fa menor
Moviment alternatiu de l'Adagio de BWV 1018
BWV 1019 - Sonata en Sol major
1. Allegro
2. Largo (Mi menor)
3. Allegro (Mi menor)
4. Adagio (Si menor)
5. Allegro
Variació de l'Aria Nº 3 de la Cantata BWV 202
BWV 1019a - Allegro i Adagio en Sol major
Moviments alternatius de BWV 1019
1. Cantabile, ma non poco Adagio
Alternatiu per al 3er. moviment (Allegro)
Versió de l'Aria Nº 4 de la Cantata BWV 120
2. Adagio
Alternatiu per al 4art. moviment (Adagio)
Variació de la Courante i la Gavotte de BWV 830
BWV 1021 - Sonata en Sol major
1. Adagio
2. Vivace
3. Largo (Mi menor)
4. Presto
Repetit en BWV 1022 i BWV 1038
BWV 1023 - Sonata en Mi menor
1. Preludio
2. Adagio ma non tanto
3. Allemande
4. Gigue
Obres Dubtoses o Espúries
BWV 1020 - Sonata en Sol menor (Violí o Flauta)
1. Allegro moderato
2. Adagio (Mi bemol major)
3. Allegro
BWV 1022 - Sonata en Fa major
1. [Sense indicació]
2. Allegro e presto
3. Adagio (ré mineur)
4. Presto
Repetició del Presto de BWV 1021 i BWV 1038
BWV 1024 - Sonata en Do menor
1. Adagio
2. Presto
3. Affettuoso (Mi bemol major)
4. Vivace
BWV 1025 - Sonata en La major
1. Fantasia
2. Courante
3. Entrée
4. Rondeau
5. Sarabande
6. Menuet
7. Allegro
BWV 1026 - Fuga en Sol menor
BWV 1001
VI. Sonates, Partites i Suites a solo
Un dels prodigis més celebrats de Bach és el seu atreviment en les obres per a instruments sols. No ens referim a instruments com el clavecí o l'orgue (que permeten per ells mateixos una àmplia gamma de possibilitats) sinó a d'altres instruments que, a priori, no fan pensar ni de lluny en poder ser utilitzats en solitari, sense cap mena d'acompanyament.
El gegantí esforç de Bach per atrapar en un sol instrument les veus normals de la polifonia fa de les seves obres per a violi i violoncel a solo d'una dificultat tal que difícilment podem entendre com es van poder executar en el seu temps. Les suites per a violoncel, per exemple, van ser considerades durant molts anys unes obres impossibles d'executar.
La composició d'aquest tipus d'obres es situa a la època de Köthen (1717-1723), quan Bach escriu la major part de la seva obra instrumental. No han estat mai aclarides les diferències que impulsaven Bach a catalogar les seves obres com a sonates, partites o suites: aparentment les considerava com a sinònims.
Aquestes obres per a instruments a solo constitueixen una de les pàgines més excelses de la creació musical de Johann Sebastian Bach.
Sonates i Partites per a Violí sol
BWV 1001 - Sonata en Sol menor
1. Adagio
2. Fuga. Allegro*
3. Siciliano
4. Presto
*(Reutilitzada en BWV 539 i BWV 1000)
BWV 1002 - Partita en Si menor
1. Allemande
2. Double
3. Courante
4. Double. Presto
5. Sarabande
6. Double
7. Tempo di Bourrée
8. Double
BWV 1003 - Sonata en La menor
1. Grave
2. Fuga
3. Andante (Reutilitzat en la sonata BWV 964)
4. Allegro
BWV 1004 - Partita en Re menor
1. Allemande
2. Courante
3. Sarabande
4. Gigue
5. Chaconne
BWV 1005 - Sonata en Do major
1. Adagio (Versió de l'Adagio BWV 968)
2. Fuga. Alla breve
3. Largo (fa major)
4. Allegro assai
BWV 1006 - Partita en Mi major
Transcrita per a Llaüt en BWV 1006a
1. Preludio*
2. Loure
3. Gavotte en rondeau
4. Menuet I
5. Menuet II
6. Bourrée
7. Gigue
*Reutilitzat en les Simfonies de les cantates BWV 29 i BWV 120a
Suites per a Violoncel sol
BWV 1007 - Suite en Sol major
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Menuet I
6. Menuet II (sol menor)
7. Gigue
BWV 1008 - Suite en Re menor
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Menuet I
6. Menuet II (re major)
7. Gigue
BWV 1009 - Suite en Do major
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Bourrée I
6. Bourrée II (do menor)
7. Gigue
BWV 1010 - Suite en Mi bemol major
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Bourrée I
6. Bourrée II
7. Gigue
BWV 1011 - Suite en Do menor
Transcrita per a Llaüt en BWV 995
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Gavotte I
6. Gavotte II
7. Gigue
BWV 1012 - Suite en Re major
1. Prélude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Gavotte I
6. Gavotte II
7. Gigue
Partita per a Flauta sola
BWV 1013 - Partita en La menor
(Flauta dolça o travessera)
1. Allemande
2. Courante
3. Sarabande
4. Bourrée anglaise
VII. Sonates per a Flauta
Entre les sis Sonates per a flauta del BWV cal diferenciar dos grups:
Les tres primeres (BWV 1030-32) estan escrites per a flauta i clavecí. En les tres següents (BWV 1033-35) al clavecí s'hi afegeix un violoncel configurant així el baix continu.
Inicialment concebudes per a flauta travessera, també existeixen excel·lents versions per a flauta dolça.
Les sonates BWV 1020, 1031 i 1033 són obres avui dia considerades espúries.
La BWV 1035 és també una obra qüestionada, però en menor mesura.
Flauta i Clavecí
BWV 1030 - Sonata en Si menor
1. Andante
2. Largo e dolce (Re major)
3. Presto
4. Allegro
BWV 1032 - Sonata en La major
1. Vivace
2. Largo e dolce (La menor)
3. Allegro
Obres espúries:
BWV 1031 - Sonata en Mi bemol major
1. Allegro
2. Siciliano (Sol menor)
3. Allegro
BWV 1020 - Sonata en Sol menor (Flauta o Violí)
1. Allegro moderato
2. Adagio (Mi bemol major)
3. Allegro
Actualment la investigació atribueix aquestes dues darreres sonates a C.P.E. Bach.
Flauta i Baix Continu
BWV 1034 - Sonata en Mi menor
1. Adagio ma non tanto
2. Allegro
3. Andante (Sol major)
4. Allegro
BWV 1035 - Sonata en Mi major
1. Adagio ma non tanto
2. Allegro
3. Siciliano (Do sost. menor)
4. Allegro assai
Obra espúria:
BWV 1033 - Sonata en Do Major
1. Andante-Presto
2. Allegro
3. Adagio (La menor)
4. Menuetto I
5. Menuetto II (La menor)
VIII. Obres per a Viola da Gamba i Llaüt
Una fet curiós en Bach és el seu interès per alguns instruments que, ja en el seu temps, estaven en decadència o directament en desús: Tals són el violino piccolo, el llaüt o la viola da gamba. La viola da gamba va tenir gran predicament en els primers temps del barroc. En època de Bach solia realitzar la funció del baix continu però progressivament va acabar sent substituïda pel violoncel. En els darrers anys, però, està vivint una autèntica ressurrecció gràcies a intèrprets com el gran director i violagambista Jordi Savall.
La documentada capacitat del violagambista Chistian Ferdinand Abel, a les ordres de Bach a l'orquestra de Köthen fan datar la composició de les obres per aquest instrument en aquella època, sense descartar del tot una data de composició posterior.
Les obres per a llaüt també es daten cap aquella època (1717-1723) i són considerades una de les pàgines més importants de la música per als instruments de la família de les guitarres.
Obres per a Viola da Gamba i Clavecí
BWV 1027 - Sonata en Sol major
Adaptació de la Sonata a Trio BWV 1039
1. Adagio
2. Allegro ma non tanto
3. Andante (Mi menor)
4. Allegro moderato*
*Convertit en Trio per a Orgue en BWV 1027a
BWV 1028 - Sonata en Re major
1. Adagio
2. Allegro
3. Andante (Si menor)
4. Allegro
BWV 1029 - Sonata en Sol menor
1. Vivace
2. Adagio (Si bemol major)
3. Allegro
Obres per a Llaüt
BWV 995 - Suite en Sol menor
Adaptació de la Suite per a Violoncel BWV 1011
1. Prelude
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Gavotte I
6.Gavotte II en Rondeau
7. Gigue
BWV 996 - Suite en Mi menor
1. Praeludio
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Bourrée
6. Gigue
Segona Versió:
1. Praeludio
2. Allemande
3. Courante
4. Sarabande
5. Bourrée
6. Gigue
BWV 997 - Partita en Do menor
1. Prelude
2. Fugue
3. Sarabande
4. Gigue
5. Double
6. Double (2ª versió)
BWV 998 - Preludi, Fuga i Allegro en Mi B. major
1. Preludium
2. Fuga
3. Allegro
Segona Versió:
1. Preludium
2. Fuga
3. Allegro
BWV 999 - Preludi en Do menor
BWV 1000 - Fuga en Sol menor
(Versió de BWV 539 & 1001)
BWV 1006a - Partita en Mi major
Transcripció de la Partita per a Violí BWV 1006
1. Prélude
2. Loure
3. Gavotte en rondeau
4. Menuet I
5. Menuet II
6. Bourrée
7. Gigue
BWV 1006
IX. Sonates en Trio
Molt poques sonates per a tres instruments han arribat fins a nosaltres. De fet, solament sobre dues d'aquestes obres (i una d'elles és una adaptació i l'altra només un fragment) existeix l'absoluta certesa d'haver estat escrites per Bach. En els darrers anys, però, han estat realitzades versions instrumentals d'algunes de les sis sonates a trio per a orgue.
Les BWV 1036, 1037 i 1038 es consideren obres dubtoses.
Trio per a 2 Violins i Clavecí en Re menor BWV 1036
1. Adagio
2. Allegro
3. Largo (Fa major)
4. Vivace
Sonata per a dos Violins i Clavecí en Do major BWV 1037
1. Adagio
2. Alla breve
3. Largo (La menor)
4. Gigue. Presto
Sonata per a Flauta Travessera, Violí i Clavecí en Sol major BWV 1038
1. Largo
2. Vivace
3. Adagio (Mi menor)
4. Presto*
*Repetició del Presto de BWV 1021 i BWV 1022
Sonata per a 2 Flautes Travesseres i Clavecí en Sol major BWV 1039
Adaptació de BWV 1027.
1. Adagio
2. Allegro ma non presto
3. Adagio e piano (Mi menor)
4. Presto
BWV 1040 - Moviment instrumental en Fa major per a Violí, Oboè i Clavecí
A l'última pàgina del manuscrit de l'anomenada "Cantata de la Cacera" BWV 208 (cantata profana escrita a Weimar l'any 1713), escriu Bach un petit trio de 27 compassos, basat en el bellíssim tema de l'ària Weil die wollenreichen Herden de la mateixa cantata, que reapareixerà anys més tard a l'ària Mein gläubiges Herze de la cantata d'església BWV 68. Actualment aquesta deliciosa peça es sol interpretar a mode de ritornello instrumental adherit al final de les àries de les dues cantates.
X. Obres Orquestrals Diverses
Algunes obres orquestrals de Bach són realment desconegudes per al gran públic, i tenen una difícil catalogació. Altres són reconstruccions recents basades en els concerts per a clavecí.
Concert per a Flauta, Violí, Clavecí i Cordes en La menor BWV 1044 (Triple Concert)
I. Allegro - II. Adagio ma non tanto e dolce (Do major) - III. Alla breve
Una de les obres orquestrals menys conegudes de Bach és el Concert per a Flauta, Violí, Clavecí i Cordes en La menor BWV 1044, també anomenat "Triple Concert". Concebut per a flauta travessera, violí i clavecí,l'anomenat Triple Concert és en realitat una amalgama d'obres anteriors degudament refetes: els moviments I i III són una reutilització del Preludi i Fuga per a teclat BWV 894. El segon moviment deriva d'una obra per a orgue: l' adagio e dolce de la Sonata en Trio BWV 527.
Bach va idear aquest concert per als mateixos instruments que el Cinquè Concert de Brandenburg, amb l'afegit d'un segon violí en ripieno. El concert té tres parts concertades (clavicèmbal obligatto, flauta travessera i violí) i quatre parts en ripieno (primer i segon violí, viola i continu). Al llarg del concert, el clavicèmbal capitalitza la part predominant. El moviment central és interpretat pel concertino sense els instruments del ripieno.L'editorial Schott va publicar el concert el 1848. La Bach Gesellschaft el va publicar el 1869 com a Konzert in A moll für Flöte, Violine und Clavier mit Begleitung von Zwei Violinen, Viola und Continuo (Concert en la menor per a flauta, violí i teclat amb acompanyament de dos violins, viola i continu) al 17è volum de la seva edició completa (Bach-Gesellschaft Ausgabe, BGA). Els altres set concerts d'aquest volum, que era el segon volum de música de cambra de la BGA , eren els Concerts per a Clavecí BWV 1052-1058.Philipp Spitta descriu el concert com un arranjament de qualitat artística i esplendor realment fulgurants, i considerava més notable la transformació del solo de teclat BWV 894 en el triple concert que la transformació del solo de violí BWV 1006/1 en la simfonia inicial de la cantata BWV 29.
Moviment de Concert en Re major BWV 1045
Per a violí solista, 3 Trompetes, Timbales, 2 Oboès, Corda i B.C. (Allegro)
No sabem si estem davant del que sembla ser el moviment supervivent d'una obra perduda o bé d'una simfonia orquestral completa. Resulta notable la similitud conceptual i estilística d'aquesta partitura amb algun concert de Johann Friedrich Fasch (1688-1758), contemporani de Bach qui sense dubte coneixia la seva obra. La brillantor i espectacularitat de la seva música fan pensar en algun tipus d'esdeveniment important, potser un concert a l'aire lliure. La meva sensació personal sentint aquesta obra és que es tracta d'una espècie de música de circumstàncies, una obra destinada a servir de fons musical mentre es desenvolupa alguna cerimònia que ha de centrar l'atenció del públic més que no pas la música. Aquesta sospita es basa en dos aspectes de la obra:
a) La manca d'una estructura temàtica definida, ja que només de tant en tant es repeteix un mateix tema, mentre la resta de la música aparenta ser una simple concatenació de motius poc definits.
b) La seva durada (més de 6 minuts). Repeteixo: aquestes són sensacions purament personals.
Concert per a Violí, Oboè i Cordes en Re menor BWV 1060-R
També conegut com a "Doble Concert"
I. Allegro - II. Adagio - III. Allegro
Un concert per a violí i oboè reconstruït a partir de la seva transcripció per a 2 clavecins, realitzada pel mateix Bach. Resulta superb en qualsevol les dues formes. El moviment central és una pàgina de bellesa excepcional.
Sinfonia en Fa major BWV 1046a, antigament BWV 1071
Per a 2 Corni di Caccia, 3 Oboès, Cordes i Baix Continu
1. Allegro - 2. Adagio - 3. Menuet - 4. Trio I - 5. Trio II
Inicialment catalogada juntament amb les quatre suites per a orquestra, aquesta obra no és res més que una versió primigènia del primer Concert de Brandenburg BWV 1046, sense el seu tercer moviment i la polonesa del quart. Per això, va ser traslladada del BWV 1071 i situada amb una nova denominació immediatament al darrera d'aquest concert, en el BWV 1046a. Es creu que va servir com a simfonia inicial de la versió original de la primera Cantata Profana de Bach, la BWV 208, coneguda com a "Cantata de la Cacera" i escrita a Weimar l'any 1713.
